XI → XIII
El periode
andalusí
El castell de Vilamarxant va ser construït en algun moment al voltant dels segle XII, durant la dinastia almohade, al cim d’un turó a la vora del riu Túria. Són els últims períodes de l’època islàmica, i els almohades el construeixen en un moment convuls, en el qual calia estar preparat per a defendre’s contra possibles invasors.
Al seu voltant es crea una població que serà la base del poble actual. Les condicions eren bones per a viure: les terres estaven protegides pel castell, hi havia una font natural d’aigua a la plaça del Castell, una mesquita al replanell immediatament inferior (on ara està l’església), i just al marge de la població, terres cultivables on es podien establir hortes que produiren aliments per a la gent.
Vilamarxant era un nucli urbà ordenat al voltant del castell, en el qual les cases, apegades les unes a les altres, formaven una muralla. Es creu que a les dos ultimes cases que feien cantó a cada entrada, se’ls construïa una porta. El poble, per tant, era accessible a través de 5 portes, és a dir, 5 carrers.
La
importància
del regadiu
Perquè una població prospere ha de tindre, obligadament, aliment. El regadiu va tindre una gran importància en la configuració de la Vilamarxant islàmica, i en general, de tota la societat andalusí de l’època, perquè donava feina a la majoria de la població i permetia produir aliments a gran escala. Així, es va començar a desenvolupar tot un sistema de sèquies per a agafar l’aigua del Túria que va seguir en ús i en contínua ampliació durant segles.
Tot i que el regadiu era l’activitat principal, també s’explotava el secà i es caçava i es recollia llenya a les Rodanes. Totes aquestes maneres d’obtindre aliment i recursos per a viure, que es van originar en aquesta època islàmica, va seguir pràcticament intactes durant tota l’època medieval, i encara hui dia mantenim l’horta allà on estava fa quasi mil anys.
XIII → XVI
Conquesta
feudal
El 1238 Jaume I conquesta València. Vilamarxant, com molts altres pobles, es rendeix al nou rei. El poble es converteix en un senyoriu i en una baronia, i per tant passa a ser propietat d’un senyor.
Senyors feudals
Primer els Arenós, després els Maça i fonamentalment els Montcada i els Borja, van ser els principals senyors feudals propietaris de les terres, els comerços i quasi de les vides dels habitants de Vilamarxant.
Un castell fort i alegre
Després de la conquesta cristiana, el Castell comença a perdre progressivament la seua funció defensiva, però continua sent un lloc per a emmagatzemar aliments o llenya, o inclús per a viure. Així ho reflecteixen les històries de l’època que parlen de pujar la llenya fins a la plaça del Castell, o les vaixelles de ceràmica trobades en excavacions. Tot i que va necessitant distintes reparacions, es descriu la fortificació com un lloc útil, “fort i alegre”.
També el paisatge i la construcció del poble van anar desenvolupant-se al voltant del castell i del nucli original islàmic. Taberna, forn, tenda, un molí fariner i un altre d’arrosser eren algunes de les infraestructures de les quals disposava el poble.
Tot i estar la terra baix domini d’un senyor cristià, la població que mantenia i vivia a Vilamarxant era fonamentalment morisca. Per això, l’expulsió dels moriscos el 1609 va suposar un punt d’inflexió en la història del poble. Les conseqüències foren greus i implicaren una crisi demogràfica.
Quedaren a penes 10 cases de cristians vells, insuficients per mantenir els cultius i traure endavant les collites i les rendes compromeses. Tal va ser la necessitat que el mateix 1609 van a començar a establir-se colons en les cases dels moriscos expulsats. En 1620, el castell que fa 20 anys es descrivia com a fort i alegre, estava derruït i inhabitable.
Expulsió
dels moriscos
XVI → XVIII
L'evolució
medieval
Després de l’expulsió dels moriscos i la crisi demogràfica, Vilamarxant, que era propietat de la corona, s’intenta repoblar amb rapidesa.
Quan es publica la carta de poblament de 1611, ja hi ha al menys 50 famílies en Vilamarxant, entre cristians vells i nous colons que ocupen les terres dels moriscos expulsats. Les bones condicions per ocupar les cases dels quals aquests foren expulsats, i la quantitat de terreny a treballar van propiciar un repoblament relativament ràpid.
Anys després, el duc de Gandia compra la baronia a la corona i es converteix en el nou senyor de Vilamarxant. Es parla aleshores d’un poble de 160 veïns i una església dedicada a Santa Catalina, amb un terme fèrtil i un horta espaiosa i deliciosa, regada amb l’aigua del riu i dues sèquies.
Par altra banda, després de la conquesta cristiana es consolida un sistema de carreteres que deixa Vilamarxant i la resta de pobles desenvolupats al voltant del Túria aïllats, lluny dels itineraris estratègics.
El Castell, que feia temps que ja no feia falta com a fortificació defensiva, va deixar de mantindre’s poc a poc, les estructures es desgastaren, i molt prompte el seu estat fou ruïnós. Els senyors de Vilamarxant deixen de viure al castell i passen a fer-ho a València, Gandia o, quan estaven al poble, a la nova casa de la senyoria.
XIX → XI
L'època
moderna
Passen els segles i Vilamarxant continua sent una població lligada al seu paisatge, amb una societat i economia que evolucionen estretament relacionades amb el seu passat.
Els seus topònims parlen d’ella, amb nombroses masies que remeten al seu passat: el Mas dels Frares, el Mas de Teulà o el Mas de la Pea. Altres noms parlen de la seua activitat ramadera: la Balsilla, el Corral de la Pedrera, el de la Bassa, la Canyada de Sanchis... Sense oblidar-nos de la gran quantitat de noms que van referits directament a l’explotació de terres i minerals. Vilamarxant va tindre i té nombroses canteres: la Font de l’or, les Pedrisses d’Horquera, Els Forns...
Per altra banda, el regadiu va seguir desenvolupant-se: el sistema de reg amb sèquies cresqué amb noves ampliacions, molins i motors. Es va ampliar extensivament al voltant de 1940, deixant el recorregut que s’utilitza actualment.
En 1852 una part del Castell es desploma, causant-li la mort a una veïna. El veïnat de Vilamarxant demanaran en diverses ocasions enderrocar el Castell, que per estar mal conservat suposova un perill. El castell finalment no es va enderrocar, però el creixement de la població implicava la necessitat de nous espais públics i per a viure. Així, l’entorn del castell va començar a urbanitzar-se al segle XIX, amb la fi del règim senyorial i les desamortitzacions de Mendízabal i de Madoz.
En aquestos processos, les distintes parceles del castell deixen de ser del senyor i passen a ser dels veïns de Vilamarxant, que edificaran les seues cases o bé tombant les estructures en ruïnes, o bé aprofitant-les. Gràcies a aquest fet, les cases, ara històriques van contribuir a la conservació del castell del segle XIX fins ara. La construcció de cases al castell ha continuat fins l'època actual i ara, el veïnat ha de preguntar-se com vol que siga el futur del seu patrimoni.
Cases
al castell
Projecte forma part del TFM de Carles Ibáñez Golfe i el seu contingut està basat en el dossier de la Prospecció arqueològica del Castell de Vilamarxant dirigida per Ester Alba Pagán.
Ester Alba Pagán
Poblament i Paisatge agrariFerran Esquilache
Regadiu tradicionalGhaleb Fansa, Jose Vicente Aparicio Vayà i Jorge Hermosilla Pla
Pau Armengol Machí
Informe ceràmicaJaume Coll Conesa
Entrevistes a veïnesMaria Hernández-Reinoso
Documentació històrica d’arxiuSandra Bernabeu Borja
David Vizcaino León
Informe treball topogràficCésar Llacer i Robert Muñoz
Reconstrucció del castellPaloma Coll Tabanera
Fotografia Panell DADD 4D
Carles Ibáñez Golfe
Redacció i adaptació de textosCarles Ibáñez Golfe
FotografiaSergi Aroca Santamaria
